Manifest

019

Manifests Correllengua 2015 (Salvador Cardús):
Tots sabem que la llengua catalana és el fil d’acer que cus el nostre
passat amb el nostre futur, que teixeix tota una història de resistència
nacional, que broda un territori de més de 70.000 kilòmetres quadrats i
gairebé 15 milions d’habitants repartits en quatre –i aviat cinc-
estats diferents. I, per damunt de tot, sabem que la llengua catalana és la que ens fa realment únics al món. Tota la resta del que ens caracteritza, són petites
variacions sobre el que és comú a la resta d’humanitat.
En canvi, ningú no sap ben bé com és que la llengua catalana, una
“estructura” material i espiritual que fa més de tres-cents anys que no disposa
d’un estat fort ni d’un exèrcit per defensar-se, s’ha mantingut tan viva. És cert
que amb força precarietat, moltes intermitències i duríssimes interferències, a
vegades ha tingut tota l’escola amb els seus mestres al costat. Ha disposat de
grans poetes, novel·listes, científics i de bellíssimes cançons que l’han
universalitzat. Ha comptat amb alguns governs i un grapat de funcionaris que
l’han reivindicat amb tota la seva força, certament, molt limitada. I, això sí, ha
tingut un munt d’experts que entre tots l’han protegit, estudiat, difós i fet
créixer. Però les amenaces a què ha estat i segueix sotmesa són tan enormes,
que resta per explicar com ha sobreviscut a l’embat d’aquesta desproporció
de forces.
La meva tesi, pendent de ser passada pel sedàs de la ciència, és que els
catalans, en lloc de fer de la nostra llengua un mur de protecció i contenció de
la diversitat, de convertir-la en una frontera per distingir-nos dels parlants
d’altres llengües, l’hem emprat com a porta d’entrada a casa, com a via
d’inclusió, com a espai de contacte i de reconeixement amb la resta de món.
És allòque explica tan bé l’anècdota que relatava fa anys la Carme Junyent a
l’AVUI, d’una recerca que feia el seu grup de treball universitari. En una
entrevista a un fill de gambians nascut a Catalunya, quan li van demanar si li
semblava que parlar català era important, el nano–sense fer concessions a la
correcció política- va respondre: “I tant que és important! Si parlo català, no
sóc tan negre”.
És clar que això ha volgut dir sotmetre la llengua catalana al risc d’un
contacte molt obert amb els amics i d’una promiscuïtat perillosa amb els
enemics, fet que sovint l’ha desnaturalitzat i l’ha afeblit, també. Però els
catalans –més forçats per les circumstàncies que per mèrit propi, s’ha de dir
– sovint hem fet d’una certa irreverència respecte dels nostres senyals
d’identitat, la garantia d’una acomodació a l’adversitat que ens permetés
seguir endavant. Per arribar on som, conscients de la nostra feblesa política,
del “qui dia passa, anys empeny” n’hem fet tanta o més virtut que dels grans
heroismes.
Ara, però, som davant d’una nova esperança que ens ha de permetre
abandonar les actituds resignades i que ens promet un futur tant o més obert
que l’actual. I ens l’ofereix sense tants riscos i amb moltes més oportunitats.
S’hauria d’acabar l’anar fent, l’anar tirant, el “aquí caic, allà m’aixeco” de la
llengua, i l’hauríem de substituir per un sempre endavant, per un pas ferm.
Tanmateix, no serà sobrer advertir que, quan som davant d’un moment
tant decisiu com el de demostrar la nostra força democràtica, que és
l’única que tenim, hauríem d’evitar les consignes del “o ara, o mai”. No sabem del
cert si la promesa s’acabarà complint o encara haurem d’esperar una mica
més. Però després de tants anys de lluita, només ens val un “ara, i per sempre
més”. Perquè, passi el que passi, sigui més planer o més costerut l’endemà, el
nostre combat pel futur de la llengua no s’aturarà mai.
La llengua, ja ho he dit, és el fil d’acer que ens lliga al nostre futur
nacional, és la trama i l’ordit del nostre teixit humà i territori
al, és el brodat de la nostra prosperitat i justícia social.
Visca el proper Estat independent de Catalunya
Visca el català

– Manifest Correllengua 2014 (Vicent Partal):

Des d’aquell fatídic 25 d’abril de 1707 la llengua ha estat per al nostre
poble l’eix bàsic de reconeixement. Perduts aleshores els nostres
estats per la força de les armes la historia ens va obligar a canviar el
passaport pel diccionari. Ho vam fer, com tantes coses, amb la força
que ens donava saber-nos resistents. Però ací estem en aquest 2014,
tricentenari de l’ocupació de Barcelona i de l’abolició de l’estat català, a
un pam, a un pas només de tenir un passaport que ens identifique, si
no a tots, com a mínim, a un bon gruix de nosaltres, com la nació que
som.

La defensa de la llengua ha estat una de les batalles més íntimes i
constants de la nostra vida. Els qui vam néixer sota el franquisme van
viure cruament aquella escola obscura que Ovidi Montllor retratà tan
vivament. La vam viure i la vam patir. Mort Franco pràcticament tots
vam pensar que el problema s’acabaria i la paradoxa, tantes dècades
després és que no només no es va acabar sinó que renaix. Des de
ponent el vent que ens arriba és terrible. Cada dia pitjor. No és cap
equívoc dir que avui estem molt pitjor, pel que fa a drets lingüístics que
a l’any noranta. I això és greu, molt greu.
Els Països Catalans clarament som una unitat d’agressió lingüística
– especialment ara per part de l’estat espanyol-. A la Franja, el País
Valencià i les Illes l’atac és sistemàtic. Contra tot. Contra els mitjans i
contra l’escola d’una forma molt especial però també contra les bases
més profundes de la llengua, contra la seua unitat. N’estem
acostumats. Ho hem patit durant tota aquesta llarguíssima transició. I
ho hem resistit. La novetat és que els atacs també arriben al Principat, on
no s’havien atrevit fins ara.

I d’aquesta unitat d’agressió n’hem d’aprendre. Si som una unitat
d’agressió hem de ser una unitat de resposta. L’actitud provocadora de
la batllesa d’Elx no és un problema només per al Tempir, Escola
Valenciana o Acció Cultural. És un problema de tots nosaltres, de
Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Com és un problema de tots i
no només d’Obra Cultural Balear l’agressió constant de Bauzá contra
les escoles de les Illes. Aquest també és un problema de tots
nosaltres, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I, evidentment,
l’absurditat del LAPAO és un problema de tots nosaltres, de Salses a
Guardamar i de Fraga a Maó, no només de les associacions de la
Franja.
Som a pocs mesos de veure nàixer entre Alcanar i La Jonquera una
nova república catalana, el nostre segon estat, després d’Andorra.
Serà un esdeveniment enorme, meravellós, però no serà de cap
manera el final de la nostra història ni, ai!, el final de les agressions.
Des de Bétera i Sa Pobla, des de Prada de Conflent i Queretes
sapigueu que som molts els qui esperem veure ben aviat un altre tros
del nostre país alliberat. I que som molts els qui seguirem usant el
diccionari com si fos un passaport mentre lluitem per seguir el camí
que de nou traça el vell Principat. La responsabilitat dels uns i dels
altres serà diferent a partir d’aleshores però mentre entenguem que el
català és la llengua de tots, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó
sabrem que tots, totes les persones i institucions, tenim i tindrem
l’obligació de respondre per ella. Junts i relligats com una indestructible
mata de jonc. Eixa ha estat la nostra força des de fa 300 anys i serà la nostra
força demà.

Visca la República Catalana. Visca els Països Catalans !

 

– Manifest Correllengua 2013 (Josep Maria Terricabras):

– Manifest Correllengua 2012 (Màrius Serra):

http://cal.cat/campanyes_i_projectes_detalle.aspx?id=22#

– Manifest Correllengua 2011 (Cesk Freixas):

http://cal.cat/campanyes_i_projectes_detalle.aspx?id=18#

MANIFEST CORRELLENGUA 2010

Les llengües han de créixer i viure fora dels Manifestos. Si cal aturar-se a reflexionar estem al marge de la normalitat. No és que no sigui natural la llengua, és que no és normal la circumstància. El català és la llengua que aquest poble ha elaborat durant segles, enriquint-la, transformant-la, compartint-la; el català va néixer a Catalunya i viu a Catalunya i en totes les terres tocades per la cultura i per la humanitat catalanes. Aquest fet és tan normal que no cal ni plantejar-s’ho. Per què, doncs, ens aturem a reflexionar sobre el català?

Perquè el català no té, a Catalunya, l’estatus que altres llengües tenen als estats plurilingües d’Europa; està legalment una  miqueta per sota quant a drets, a protecció i a la llei implacable del mercat. Aquest desequilibri, que es tradueix en desenes de situacions corrents en la vida quotidiana, només es pot compensar amb una actitud ferma i conscient dels parlants. Però reclamar aquesta actitud és demanar massa: la llengua és, sobretot, un fet natural. Parlem una llengua perquè som “això” com a persones i perquè és la llengua del país, a la qual se sumen sense ni adonar-se’n els nouvinguts: la identitat col·lectiva és això. I amb la llengua que parlem i compartim contribuïm a la riquesa cultural de la humanitat, a la diversitat de les persones i de les terres. Per què els catalans hauríem de ser més conscients, més batalladors, més esforçats que no ho són, posem per cas, els castellano-parlants a casa nostra?
Perquè no estem en una situació de normalitat. Els catalans, doncs, hem de construir un espai de normalitat per la nostra llengua; un espai que es diu Catalunya. Un espai que té una estructura política, social i humana, i cap de les tres coses no es pot separar de les altres.

Políticament estem sotmesos a “sentències” adverses: lluitem contra això. Socialment som diversos: aprofitem la diversitat per compartir la llengua que ens vertebra. I humanament? Humanament fem pinya, tots iguals i diferents, perquè la identitat col·lectiva es fa amb el concurs de tothom, però amb una història i una tradició que fa de Catalunya una parcel·la
peculiar de la humanitat.

Som una nació de portes obertes, però som una nació. S’hi parlen mil llengües, però només una la definim com a llengua pròpia. Treballem junts, per tant, conscients, batalladors i esforçats, per poder tenir en el futur la normalitat que avui se’ns regateja”.

Patrícia Gabancho (escriptora i periodista)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s